Els films de Gianni Amelio sovint ens presenten personatges que comencen a comprendre i llavors es plantegen com han d’actuar. Entre saber i fer hi ha una distància, la que volen recórrer molts intel·lectuals, ja sigui el jutge de Porte aperte, el professor universitari de Colpire al cuore, el tècnic de 'La stella che non c’è' o el carrabiner desorientat d'Il ladro de bambini.

Amelio és hereu d’una tradició de cinema crític i amb consciència social. Com Rossellini, va d’un cantó a l’altre d’Itàlia per posar el seu discurs davant dels ulls d’un país que sembla cec a les seves responsabilitats; com Bertolucci, no dubta a barrejar poesia i política; com Pasolini, s’interessa pels marginats o els menystinguts.

Abans de debutar a la gran pantalla, Gianni Amelio tenia una molt bona trajectòria com a autor de documentals, ficcions o assajos per a la televisió. El conjunt resultant és l’obra d’un cineasta que renova una tradició al mateix temps que li dóna continuïtat. Amelio ha sabut continuar fent existir el cinema italià durant els anys vuitanta i noranta, quan semblava que l’èxit progressiu del berlusconisme acabava amb una tradició gloriosa. Amb alguns altres, Amelio ha viscut -i ha treballat- per salvar-nos les imatges.