Amb el Cercle A es crea a Barcelona l’espectador de cinema modern. És un espectador que sap qui és el director del film, que vol escoltar els actors parlant en el seu idioma, que no accepta que els films estiguin tallats, que vol veure històries adultes contades per adults, que arriba a les sessions abans que comencin i no li agrada que altres arribin a mitja projecció, que no discrimina les obres perquè siguin rodades ja fa anys, en blanc i negre o perquè vinguin de països cinematogràficament exòtics.

Cada sala té el seu tipus d’espectador: jove i definitivament modern el del Casablanca, intel·lectual capaç d’encanallar-se el de l’Alexis, demòcrata i interessat sobretot per les qüestions de societat el de l’Arcadia, políticament compromès el dels Arkadin, resistent i curiós el de l’Ars, molt british el de l’Atenas, obert a totes les ruptures el del Capsa, més minoritari el del Maldà…

No mentir mai a l’espectador, no enganyar amb la mercaderia. El Cercle A va posar fi a la publicitat buida i que no volia dir res. Quan prometia comèdia, rèiem; quan proposava obres socials o polítiques, apreníem i ens indignàvem; quan deia que anava a tocar-nos la fibra sensible, ens emocionàvem i sentíem empatia. Els espectadors del Cercle A triaven el film i es reconeixien entre ells, sentien que formaven part d’un club. No eren un ramat, sinó clients ben informats.

Actualment dipositats a la Filmoteca de Catalunya, els fons d’aquell Cercle A impulsat per Pere Fages, Jaume Figueras i Antoni Kirchner fóren l'objecte d’una exposició que s’acompanyà d’un cicle amb algunes de les pel·lícules més representatives que s’hi van estrenar.

Octavi Martí, cap de programació de la Filmoteca, fou el comisari l’exposició "La quadratura del Cercle A".