Exposició "Antoni Padrós. Pertorbador de consciències"
Colecciones
- Fotos dels actes [818]
Fecha: 2017-03-09
Materia persona: Padrós, Antoni; Carando, Valerio; Riambau, Esteve
Descripción
Exposició "Antoni Padrós. Pertorbador de consciències" comissriada per Valerio Carando.
Antoni Padrós Comença a pintar als inicis dels anys seixanta. El 1966 exposa una selecció d’obres a la Sala Gaspar de Barcelona i, el 1967, va participar en la IX Biennal de São Paulo. La seva pintura, que certament s’inclou entre les produccions més originals de l’art català dels anys seixanta, projecta una mirada sardònica, obertament polèmica, sobre la incipient societat de consum (som als anys del desarrollismo), i estableix un diàleg ideal a distància amb els mestres del pop-art.
Al final de la dècada, la seva recerca expressiva el duu a incorporar els formats 8 mm i 16 mm. El pintor es converteix en cineasta: una transició de mitjà —de la tela a la pel·lícula— que no marca una ruptura traumàtica, sinó més aviat una mena de continuïtat profitosa.
L’obra de Padrós, totalment aliena al xantatge de la censura —sense dir-ho, porta a la pràctica els ideals situacionistes del Manifest de Sitges de 1967— va trobar una consagració definitiva en llocs de projecció alternatius: cineclubs clandestins, cinefòrums universitaris, festivals del ram, etc.
Es tracta d’un patrimoni cultural riquíssim que avui cal reivindicar sense cap mena de complexos. Un patrimoni fantasma, sorgit d’una mena de necessitat expressiva fisiològica (les pel·lícules eren sempre rigorosament autofinançades), que les institucions governamentals espanyoles mai no han reconegut ni autoritzat legalment.
La Filmoteca de Catalunya conserva, i ha remasteritzat, la filmografia completa d’Antoni Padrós. El 2012 va contribuir a editar-la en DVD. Ara presentem a Barcelona aquesta exposició antològica impulsada per l’Ajuntament de Terrassa que pretén fer brillar l’obra de Padrós amb la magnitud que les seves imatges requereixen perquè siguin eternament pertorbadores.
Antoni Padrós Comença a pintar als inicis dels anys seixanta. El 1966 exposa una selecció d’obres a la Sala Gaspar de Barcelona i, el 1967, va participar en la IX Biennal de São Paulo. La seva pintura, que certament s’inclou entre les produccions més originals de l’art català dels anys seixanta, projecta una mirada sardònica, obertament polèmica, sobre la incipient societat de consum (som als anys del desarrollismo), i estableix un diàleg ideal a distància amb els mestres del pop-art.
Al final de la dècada, la seva recerca expressiva el duu a incorporar els formats 8 mm i 16 mm. El pintor es converteix en cineasta: una transició de mitjà —de la tela a la pel·lícula— que no marca una ruptura traumàtica, sinó més aviat una mena de continuïtat profitosa.
L’obra de Padrós, totalment aliena al xantatge de la censura —sense dir-ho, porta a la pràctica els ideals situacionistes del Manifest de Sitges de 1967— va trobar una consagració definitiva en llocs de projecció alternatius: cineclubs clandestins, cinefòrums universitaris, festivals del ram, etc.
Es tracta d’un patrimoni cultural riquíssim que avui cal reivindicar sense cap mena de complexos. Un patrimoni fantasma, sorgit d’una mena de necessitat expressiva fisiològica (les pel·lícules eren sempre rigorosament autofinançades), que les institucions governamentals espanyoles mai no han reconegut ni autoritzat legalment.
La Filmoteca de Catalunya conserva, i ha remasteritzat, la filmografia completa d’Antoni Padrós. El 2012 va contribuir a editar-la en DVD. Ara presentem a Barcelona aquesta exposició antològica impulsada per l’Ajuntament de Terrassa que pretén fer brillar l’obra de Padrós amb la magnitud que les seves imatges requereixen perquè siguin eternament pertorbadores.
